Memòria històrica
La Flor de Maig, un espai simbòlic per un barri viu, combatiu i amb memòria històrica com el Poblenou.
Tancament i recuperació
Des de les anys 60, l’edifici actual de la Flor de Maig pateix diferents circumstàncies. Quan en 1950 l’antiga cooperativa s’havia dissolt, empesa per l’anquilosament social del règim franquista, el seu edifici va acabar en mans d’un drapaire que va llogar el pis i l’entrada principal a l’Ajuntament de llavors, que va destinar la resta de l’edifici a escola professional del Sindicat Vertical franquista. Va ser també institut de secundària, es va abandonar, etc. Durant els darrers temps del franquisme a Barcelona, va entrar a formar part del Pla d’Ateneus de l’Ajuntament, encara que sota propietat privada, no municipal. Amb l’entusiasme i la imaginació popular dels començaments es van realitzar cercaviles i diversos actes lúdics com a propaganda del nou espai que va obrir al barri a finals de 1978.
Entre les persones que amb la seva dedicació i entusiasme van ajudar a aixecar aquesta nova idea, doncs encara no existien els centres cívics, hi ha dues ja desaparegudes, que convé recordar i fer-les el corresponent homenatge. Una, el gran fill adoptiu del barri i periodista defensor de tota causa popular, José Maria Huertas Claveria i l’altra l’historiador i arxivista, Manuel Arranz, mort molt jove.
La idea inicial era fer de l’Ateneu una entitat diferent a les altres, ja existents al barri, un lloc de trobada dels sectors “progressistes” -quan aquesta paraula tenia sentit-, un lloc on confluïes el compromís social, sense ser una associació de veïns, i on es desenvolupés una determinada manera d’entendre la cultura. Naixia doncs l’Ateneu amb un segell popular i autogestionari molt marcat.
En aquells temps encara no s’havia desenvolupat el consumisme lúdic que després va envair les nostres vides i havien necessitats bàsiques, socials o culturals que no estaven cobertes. Des dels passis de pel·lícules, amb el posterior col·loqui, fins a l’escola d’adults o el servei de biblioteca, tot eren necessitats que brollaven del “fam de cultura”. A més hi havia els innombrables tallers de ceràmica, fotografia, pintura i dibuix, sardanes, balls de saló, astrologia, etc. que avui ofereix qualsevol centre cívic però que en aquells temps eren nous.
També algunes experiències pioneres, com aquella de la “Orgia Artística” el 87 i el 88 amb dotze hores seguides de cultura en directe i d’intercanvi artístic multidisciplinari, i altres que amb el temps han arribat a ser una mostra populosa, com les Festes de Maig del Poblenou.
Sobre la entitats que van estar allà, començant per la mateixa Associació de Veïns, l’Arxiu Històric del Poblenou, el Grup de teatre Roba Estesa, la Penya Ciclista, el Club de Futbol Rayo, el Grup per la Pau i Ecologista, el Grup de Dones, la Colla del Drac, l’Esplai Flor de Maig, Coral Joncar, Colla Sardanística Xaloc, Club Atlètic Canaletes, Associació el Rellisquin, o la d’emigrants guineans Riebapua, moltes d’elles creades entre les seves parets. O fins arribar als últims anys amb L’Associació Biniki Espectacles, la Colla Excursionista La Senyera o la Sardanística Roure, la secció de Tennis de Taula i els grups de música com Bauma o Walla Belako.
No obstant això, amb les inversions que els Ajuntaments socialistes van portar a terme en el marc de la seva concepció de la ciutat, allunyada de elements propis de l’esperit dels Ateneus, va començar una lenta però irremeiable decadència que va arribar fins a la primera dècada dels 2000. La mateixa inauguració del Centre Cívic Can Felipa el 1991 va representar que algunes de les seves entitats més representatives marxessin a unes instal·lacions més modernes i que el centre quedés una mica aïllat comparat amb els temps passats. El que va portar a l’Ateneu a un període d’autocrítica, a perdre part del paper cultural inicial i ser més com una federació d’entitats, sense renunciar a l’autogestió.
Amb la crisi que va patir el món capitalista occidental a partir de 2008, la caiguda dels gegants de les finances internacionals i l’ensorrament de l’economia del totxo, les diverses administracions públiques que componen l’Estat espanyol van començar una dinàmica de retallades d’inversions que va acabar assolint equipaments com la Flor de Maig.
Encara que el veïnat va començar una campanya per evitar que tal situació acabi passant, finalment, al maig de 2012, la Flor de Maig va ser tancada definitivament pel Govern de Convergència i Unió a l’Ajuntament i al Districte, sota l’excusa de l’elevat cost del llogar, element aquest que també hi haurien de posar sota la lupa ja que no s’entén que passés inicialment de 25 mil pessetes a l’any 1977 i arribés a 4.163 euros, unes 690 mil, l’any del tancament. Ja en la dècada anterior, amb el tema del patrimoni industrial i històric del Poblenou i del 22 @, s’havia evidenciat una postura de prepotència per part de l’Ajuntament de Barcelona pel que fa a les protestes veïnals. No es pot dubtar de que el darrer Govern business friendly de la ciutat iniciés una deriva de característiques similars.
Això porta a que, en el si dels moviments socials del barri, l’Assemblea de Joves i l’Assembla Social del Poblenou, principalment, però també l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou o l’Ateneu Independentista Octubre, entre d’altres, es comencés a parlar obertament de la possibilitat d’okupar l’espai.
Finalment va arribar el dia 1 de juny i l’Ajuntament va tancar l’Ateneu als veïns. Darrer un primer intent d’entrar al edifici pocs dies després del seu precintatge, la Plataforma Recuperem la Flor de Maig va pensar que seria molt millor agrupar forces i planificar l’acció per més endavant. Es d’aquesta manera que el 20 d’octubre, gairebé cinc mesos després, un nodrit grup de veïns, entre 200 i 500, van tornar a reocupar l’edifici, demostrant que les arrels de la Flor de Maig seguien vives en barri.
Des de aleshores, un seguit d’activitats efervescents pa omplir la Flor de Maig. Sota una gestió assembleària, popular i combativa l’edifici es va convertir en una cosa més que la suma dels seus membres. “La Flor de Maig som nosaltres” es va escoltar en alguna de les reunions que es van portar a terme quan s’intentava decidir l’estratègia a seguir de cara a la constant amenaça que suposa mantenir una okupació d’aquesta naturalesa.
Una doble línia d’accions va ser seguida: per una banda, una continua i prolongada visibilització de la situació al carrer, mitjans de comunicació, altres okupacions simbòliques, etc., de forma d’atraure l’atenció popular, del barri i de la ciutat, i, per altra banda, una estratègia de defensa legal seriosa i rigorosa que va ser liderada per alguns dels companys i companyes que van protagonitzar els primers moments d’entrada a l’edifici.
Concerts, festes, presentació de llibres, soparets, cooperativisme, menjars al carrer, cercaviles, representacions teatrals, projecció de pel·lícules, però també noves activitats com ioga, ping pong, classes de teatre, etc., van omplir les diferents sales del primer pis de la Flor de Maig, encara que també els carrers. Més que molt grups, l’Ateneu es va convertir un una massa de gent compacte que tenia molt clara la necessitat de lluita contra els cops que l’embat capitalista estava provocant a la Barcelona contemporània.
Aquesta força i il·lusió no va quedar en res. El any 2014, després de gairebé dos anys de lluita, l’Ajuntament de Trias va cedir a la pressió veïnal i va a decidir comprar l’edifici als seus, considerats, il·legítims propietaris per una quantia un tant escandalosa, un milió d’euros, per, posteriorment, cedir el seu us als okupants. Com símbol de aquesta canvi d’orientació de la vida de la ciutat, és interessant assenyalar que justament en juny de 2014 es va recuperar també la celebració del Dia del Cooperativisme, fet que es va produir, precisament, a les instal·lacions de la Flor de Maig.
No obstant això, al cap de no molt de temps, al febrer de 2016, van a arribar unes noticies no massa bones. Darrere una inspecció oficial portada a terme pel cos de Bombers de la ciutat, aquests van aconsellar tancar l’edifici per risc d’esfondrament. La força del moviment no es va poder aturar i, a la primavera del mateix any, es va okupar, mentre es feien les feines de recuperació per part de l’Ajuntament, el solar ubicat al costat de l’edifici. Aquesta nova okupació va tornar a recuperar els ànims i concentrar els treballs i les ganes de tots els implicats a la Flor. L’okupació, finalment, no es va poder mantenir degut a les amenaces rebudes des de la propietat del solar, la qual va posar, des d’aquell moment, un vigilant permanent a l’indret.
I així arribem a l’any 2018, quan la Flor de Maig va ser tornada al veïnat del Poblenou que, amb més ganes que mai, comença una nova i definitiva etapa al front de uns institució que ja es centenària.
Llarga vida a la Flor de Maig!
info@laflordemaig.cat