Europa era això
Comunicat sobre la situació dels refugiats a la frontera entre Grècia i Macedònia
Afortunadament, a l’hora d’escriure el present comunicat la nostra companya de l’Ateneu Popular la Flor de Maig, Mar Redondo, així com també altres cooperants, activistes i periodistes, han estat posats en llibertat. El resultat de la seva incursió a través de la frontera amb Macedònia, com a suport a una columna de centenars de refugiats que, fugint d’una situació infrahumana, intentaven continuar el seu camí cap a la seva esperada Europa, ha finalitzat únicament amb una nit de fred i insomni. Així ho ha anunciat ella mateixa a través de la seva pàgina de Facebook. Tot i això, tal i com senyala la mateixa Mar, els protagonistes reals d’aquesta història no han tingut la mateixa sort, uns refugiats que continuen sota el fred i la pluja lluitant, a aquestes alçades, simplement per sobreviure.
Les xifres són sorprenents. Més de 1.830.000 persones han creuat en els últims dos anys les fronteres exteriors de la Unió Europea. De totes aquestes persones, els diferents Estats han acordat reubicar-ne al voltant de 160.000, mentre que el Govern de Rajoy s’ha compromès a acollir-ne únicament a 18.000. Mentrestant, el Líban, un petit país de tan sols 4.200.000 habitants, ha acollit ja més de 600.000 persones i només unes 16.000 es troben en camps de refugiats, ja que la resta es troben en cases de familiars, centres socials, mesquites, xarxes de solidaritat informals, etc.
Europa era això. Les grans proclames de la Il·lustració, les altisonants Declaracions Universals, els Tractats Internacionals, els Premis Nobel eren simplement això. Un continent fred, sense capacitat d’empatia ni commiseració. Assumim-ho, Europa és només un gran Mercat, sense embuts, una plaça on els Drets Humans són una senzilla moneda de canvi, tal i com s’ha demostrat amb el recent acord amb Turquia. Un continent que no només ha oblidat a les seves filles i fills – els desnonats, els que van perdre la seva feina, els que busquen entre les restes i escombraries alguna cosa per endur-se a la boca, els que malviuen venent als carrers, etc.- sinó que també pretén mirar cap a un altre costat quan aquelles i aquells s’acosten a les seves fronteres en busca de protecció i on alguns dels seus socis, com l’Estat espanyol, desenvolupa el paper de trista comparsa.
Així doncs, tal i com recordava la Mar, l’única raó possible per explicar la voluntat fèrria dels refugiats és que, malgrat que es tracti d’un camí sense futur, Europa és l’única esperança que tenen. D’aquesta manera, des de l’Ateneu Popular la Flor de Maig no volem deixar passar l’ocasió per denunciar que Europa era això, una fortalesa capitalista que aboca als refugiats i a les refugiades que fugen de conflictes armats, però també de situacions de pobresa i explotació, així com a les seves filles i fills, a una vida sense futur.
Poblenou, 15 de març del 2016
Fotografia de Fotomoviment